Bloctecnia - Tecnologia i Societat

Conte pel dia del pare

2009-03-18T11:13:00.007+01:00

QUANT VAL EL TEU TEMPS? QUANT GUANYES PER HORA?

La nit havia caigut ja; no obstant això, un petit feia grans esforços per no quedar-se dormit. El motiu bé valia la pena; estava esperant al seu papà. Els entremaliats ulls anaven caient pesadamente quan es va obrir la porta.

El nen es va incorporar com impulsat per un moll i va deixar anar la pregunta que ho tenia tan inquiet:

- Papà quant guanyes per hora?... va dir amb ulls molt oberts.

El seu pare entre molest i cansat, va ser tallant en la seva resposta:

- Mira fill, això ni tan sols la teva mare ho sap, no em molestis i ves-te a dormir que ja és tard.

- Si papa, però per favor sol digues-me, À quant et paguen per una hora de treball?, va reiterar suplicant el nen. Contrariat, el pare tot just va obrir la boca per a dir:

- 30 €?

- Escolta papà, Em podries prestar 20 €? Va preguntar el petit.

El pare es va enfada i va prendre al petit del braç i en to brusc li va dir:

- Aixi que per això vols saber quant guanyo no?, ves-te a dormir i no segueixis fastiguejant noi aprofitat...

El nen es va allunyar tímidament, al meditar el succeït el pare es va senti culpable. Tal vegada necessita alguna cosa -va pensar- i volent descarregar la seva consciència va treure el cap a la habitació del seu fill. Amb veu suau li va preguntar:

- Dorms fill?

- Digues-me papà, va respondre entre somnis.

- Aquí tens els diners que em vas demanar.

- Gràcies papà, -va murmurar el nen mentre ficava la seva maneta sota el coixí d'on va treure diverses monedes.

- Ja ho he completat! -va cridar content- "Tinc 30 €?"

- Papà, em podries vendre una hora del teu temps?...

Ets feliç?

2008-11-04T00:01:00.002+01:00

Una vegada, durant un seminari
per a matrimonis, li van preguntar a una dona:
Et fa feliç el teu espòs... realment et fa feliç?
En aquest moment, l'espòs va aixecar lleugerament
el coll, en senyal de seguretat.
Sabia que la seva esposa certament
diria que si, doncs ella mai
s'havia queixat durant el seu matrimoni.

No obstant això, l'esposa va respondre amb un rotund No!...
no em fa feliç! I davant la sorpresa del marit...
va continuar: No em fa feliç... Jo sóc feliç!
El que jo sigui feliç o no, això no depèn
d'ell, sinó de mi; jo sóc l'única persona,
de qui depèn realment la meva felicitat.

Jo decideixo ser feliç en cada situació,
i a cada moment de la meva vida,
doncs, si la meva felicitat depengués
d'alguna persona, cosa o circumstància
sobre la faça d'aquesta terra,
jo estaria en seriosos problemes.

Tot el que existeix en aquesta vida,
canvia contínuament... l'ésser humà,
les riqueses, el meu cos, el clima, els plaers, etc.
i així podria fer una llista interminable.
A través de tota la meva vida, he après una mica;
decideixo ser feliç i la resta ho anomeno...
experiències, estimar, perdonar, ajudar,
comprendre, acceptar, escoltar, consolar.

Hi ha gent que diu: no puc ser feliç...
perquè tinc aquesta malaltia,
perquè no tinc diners,
perquè fa molta calor,
perquè algú em va insultar,
perquè algú ha deixat d'estimar-me,
perquè algú no em va valorar...
Però... el que no saps és que....

Pots realment ser feliç...
encara que tinguis una malaltia,
encara que... faci calor,
encara que... no tinguis diners,
encara que...algú t'hagi insultat,
encara que...algú no et va estimar,
o no t'hagi valorat.

Ser feliç és.... Una actitud davant la vida, que cada un decideix!
Sé avui veritable i autènticament feliç!
I que tinguis un bon dia.

Conte: La Cega i la Primavera

2008-09-21T14:29:00.004+02:00

Avui comença la primavera en l'hemisferi Sud i dedico especialment a tots ells aquest conte que he rebut per correu.

Hi havia una cega asseguda en el carrer, amb una tassa i un tros de cartró, escrit amb tinta negra, que deia:

"Si us plau, ajudeu-me sóc cega."

Un creatiu de publicitat que passava enfront d'ella, es va detenir i va observar unes poques monedes en la tassa. Sense demanar-li permís va prendre el cartell, li va donar tornada, va prendre un marcador negre que el duia i va escriure altre anunci. Va tornar a posar el tros de cartró sobre els peus de la cega i es va anar.

A la tarda el creatiu va tornar a passar front la cega que demanava almoina; la seva tassa estava plena de bitllets i monedes. La cega va reconèixer els seus passos i li va preguntar si havia estat ell, qui va escriure el seu cartell i sobretot, què havia escrit. El publicista li va contestar: "Res que no sigui tan cert com el teu anunci, però amb altres paraules". Va somriure i va seguir el seu camí.

El nou missatge deia : "Avui és primavera i no puc veure-la"

Jo em quedo amb aquest missatge: "Si fas el que sempre has fet, obtindràs els resultats que sempre has obtingut“

Però es poden fer múltiples lectures.

Que opines, pots deixar el teu comentari?

Projecte Guthenberg en Català hi han 31 llibres / Conte: La Lluna

2007-12-16T11:52:00.000+01:00

El Projecte Guthenberg te en Català 31 llibres hi ha un de contes, aquí teniu, "La Lluna" d'"En Pere i altres contes" de Claudi Planes i Font.

Enllaç projecte Guthenberg: Català

Us podeu descarrega els llibres per la agenda electrònica o smartphone.

CLAR DE LLUNA

La llum s'havia fós. No més una mena de celistia moradenca vagava per l'Univers, agombolant-se entre les tenebres iniciades de la nit. Ni encara era clar, ni encara era ben fosc. Els grills cantaven atrafegadament i de tant en tant, com notes greus del seu himne, se sentia el xiulet fondo del taup, llarg... trist... melancòlic... Callava, i altra volta s'esbandia cap al lluny el tritlleig dels grills, estrident, neguitós, en mig del gran encalmament del món a l'adormir-se...

Al lluny s'hi encengué un clap de llumetes rojes, capritxosament escampades per la penombra de la planura... Em recordo d'una que se'n va encendre allà dalt... cap al cim de la muntanya com una estrella grossa... grossa...

I com si ho fessin aquelles llumanetes, la fosca s'espessia, aquella boira lluminosa, últim record del dia, vagava... vagava esma-perduda com un sofriment sense causa i com més espessa era la fosca, més clarejava als meus peus la llenca de la carretera, dreta, enrampada, tota blanca, en aquella espessa blavor, fins a perdre's al lluny en boira esfumada, com plomerall de fum al cim d'una candela.

I heu's aquí que lentament, lentament, el cel s'il·luminà per la banda de llevant, el cel s'il·luminà d'una claror estranya... esblanqueïda... i en mig d'aquell immens silenci, per darrera la massa enorme de la serra, s'aixecà la lluna... blanca... callada...

* * *

I l'ombra del pla, va esbarrellar-se tota... les tenebres s'esvaïren en un immens agombolament de boires esblaimades que voltaven, voltaven entre masses d'ombres i llenques de clarors platejades, tot en mig d'un silenci ple d'una vida de somni, esfillagarsada i malaltissa, mentre l'etern tritlleig dels grills s'estenia a flor de terra, com una capa de frescor que omplís d'ample a ample la immensa rodona de la planura estesa...

Aquelles llumanetes rojes s'anaven apagant, apagant... l'una darrera l'altra... fins a l'última... Allà baix se sentí el cant d'un gall... molt lluny... molt fondo... després res. Sols el vent de la nit passava llis i humitós, esbandint-se calladament per la soledat i de tant en tant un ocellot de nit creuava aquella boira, les ales esteses, calmosament.

I en tant, suspesa a plom sobre la soledat, la lluna caminava a flor de cel... la lluna caminava amunt... amunt, en colossal arrencada...

I veia a mon entorn, tallant la claror de la carretera, els camps llaurats, rojos, d'un roig espalmat a la vora, grisenc més enllà... confosos al lluny en la immensa capa aporcel·lanada del clar de lluna, fins a perdre's sota la boira de l'horitzó, com si traspassessin les fites de la realitat, per a perdre's en el món dels somnis... I caminava més... i allà baix veia blanquejar les cases del poble... un poble mort, sense un crit ni una fressa... un poble glaçat entorn del seu campanar, dret i ert com una fantasma... Vaig passar pel costat d'una era... llarga... estesa... com si s'hagués adormit arrapada al terròs... vetllada pels seus pallers que destacaven sa montuosa silueta tota negra sobre la boira d'allà baix... de l'últim terme... N'hi havia un que tenia un drap blanc lligat al cim del pal... i voleiava aquella babarota a l'aire de la nit, com un ocellot lligat de potes...

I la lluna anava fent sa carrera de llum esblaimada, escorrent-se silenciosament sobre aquell paissatge ple de veus perdudes, de pressentiments estranys... de suggestions inexplicables, i arreu aquell ambient... aquella quietud... aquella calma, on semblava que alenés una vida cristal·lina, blanca, quieta... sempre igual...

A voltes, un esclat de vida animava un moment aquell quadro de naturalesa morta... el cant dels galls, l'udol d'un gos, o el vol encantat d'un ocellot de nit, somovien aquella vida encantada, com una pedra al caure a l'aigua d'un estany... però tot s'hi fonia... tot passava sense esma, com si fos d'un altre món... i tot quedava més sol que mai, mes estès que mai, sota el resplandor del clar de lluna, encalmat solemnement en el misteri d'alta nit...

* * *

Cap a la matinada, la lluna queia... Encara son resplandor omplia d'ample a ample la planura, però es sentia com s'anava fonent... fonent, poquet a poc... Després, una llenca d'ombra s'estengué plana enllà... plana enllà... Hi hagué un moment en que el pla quedà tot fosc i sols allà baix de tot blanquejava la boira de l'horitzó... després res... la lluna s'havia amagat, les tenebres omplien el món i altra volta blanquejava als meus peus la cinta de la carretera estesa llarga, llarga fins a fondre's al lluny en boira esfumada com plomerall de fum al cim d'una candela...

Conte: El Regal

2007-11-05T18:53:00.000+01:00

L'home que estava darrere el taulell, mirava el carrer distret. Una nena es va aproximar a la botiga i va estrènyer el nas contra el vidre de la vitrina. Els ulls en els quals es reflectia el cel brillaven quan va veure un determinat objecte. Va entrar en la botiga i va demanar per a veure el collaret de turquesa blava. L'home va col·locar el collaret en un estoig, ho va embolicar amb un vistós paper vermell i va fer un treballat llaç amb una cinta rosa..

-"Agafau, va dir a la nena. Duu-lo amb cura".

Ella va sortir feliç corrent i saltant carrer baix. Encara no acabava el dia, quan una jove va entrar en el negoci. Va col·locar sobre el taulell el ja conegut embolcall desfet i va indagar:

-"Aquest collaret va ser comprat aquí?" -"Si senyoreta". -"I quant va costar?" -"Ah", va parlar l'amo del negoci. "El preu de qualsevol producte de la meva botiga és sempre un assumpte confidencial entre el venedor i el client". La jove va continuar: -"Però la meva germana tenia solament algunes monedes. El collaret és bo? Ella no tindria diners per a pagar-lo".

L'home va prendre l'estoig, va refer l'embolcall amb extrem afecte, va col·locar la cinta i ho va retornar a la jove.

-"Ella va pagar el preu més alt que qualsevol persona pot pagar. ELLA VA DONAR TOT EL QUE TENIA".

El silenci va omplir la petita botiga i emocionada la jove va agafar el petit embolcall.

L'arbre dels bons propòsits

2007-10-23T19:33:00.000+02:00

Sigui bo
Conti els estels
Acaroni als que estima
Truqui als seus amics
Digui a algú "t'estimo molt"
Sigui un nen un altra vegada
Esborri la paraula "rancor"
Rigui Llegeixi un bon llibre
Demani ajuda Corri
Compleixi les seves promeses
Canti una cançó Retorni un favor
Acabi un projecte Trenqui un hàbit
Relaxis Expressis Tractis com un amic
Somiï despert Permetis equivocar-se
Retorni una amabilitat Escolti als grills
Accepti un compliment Perdonis
Deixi que algú al cuidi Mostri la seva felicitat
Aprengui allò que sempre va desitjar
Miri una flor amb atenció
No digui "no puc" per un dia
Canti a la dutxa
Comenci una tradició familiar
Faci un pícnic
Miri fotos velles
Imagini les ones de la platja
Animi al seu equip favorit
Pinti un quadre
Saludi a un nou veí
Faci un petit canvi
Faci sentir benvingut a algú
Permeti que algú l'ajudi
Faci una llista de les coses que fa bé
Sàpiga que no esta sol
Facis un regal
Encara que un no ho tingui sempre present,
hi ha un munt de coses que poden fer-se per a millorar cada dia...

Conte: Ànims!

2007-10-22T16:33:00.000+02:00

Un grup de granotes viatjava pel bosc i, de sobte, dos d'elles van caure en un forat, un de molt profund. Totes les demès granotes es van reunir al voltant del forat.

Quan van veure lo fondo que era, els hi van dir a les dugues granotes que a efectes pràctics, es donessin per mortes.

Las dugues granotes no van fer cas dels comentaris de les seves amigues i van intentar saltar fora del forat amb totes les seves forces. Les altres insistien que els seus esforços no tenien sentit de ser.

Finalment, una de les granotes va atendre al que li deien les demès i es va rendir.

Va abandonar i morir. L'altre granota va continua saltant tan fort com li era possible.

Una vegada més, la multitud de granotes li cridaven i li feien senyals per que deixes de patir i simplement es disposes a morir, ja que era inútil continuar lluitant.

Però la granota va saltar cada vegada amb mes força fins que finalment va aconseguir sortir del forat.

Quan va sortir, les demès granotes li digueren: "estem contentes que hagis aconseguit sortir, tot i els crits que no era possible sortir".
La granota els hi explicar que es sorda, i que pensava que les demès la estaven animant a esforçar-se més per sortir del forat.

Les paraules poden tindre molt valor...cuidem-nos!

10 manaments d'un nen els seus pares

2007-10-11T08:57:00.001+02:00

1- Les meves mans són petites, si us plau no esperis perfecció quan hem faig el llit, o un dibuix o llenço la pilota. Les meves cames són petites, per favor camina més lent per tal que pugui anar amb tu.

2- Els meus ulls no han vist el món com tu l'has vist, si us plau, deixem explorar-lo, no hem limitis innecessariament.

3- El treball sempre estarà allí. Jo seré petit tan sols per una curta estada de temps, per favor, pren temps per explicar-me les coses meravelloses d'aquest món i fes-ho amb alegria.

4- Els meus sentiments són frágils, si us plau estigues pendent de les meves necessitats, no hem desafiis tot el dia (a tu no t'agradaria ser desafiat per ser tan dur) Tractem com t'agradaria a tu ser tractat.

5- Soc un regal especial de Déu, per favor estimem com Déu va voler que ho fessis, respecta les meves accions, donam principis i valors amb els quals viure i ensenyem amorossament.

6- Necessito el teu recolçament i el teu entusiasme, no les teves crítiques, per créixer. Si us plau, no siguis tan estricte, recorda, que pots criticar les coses que faig sense criticar-me a mi.

7- Per favor, donem llibertat per prendre decisions propies. Permetem que m'equivoqui, per que pugui aprendre dels meus errors. Així un dia estaré preparat per prendre les decisions que la vida requereix de mi.

8- Per favor, no facis tot per mi. D'alguna manera això hem fa sentir que els meus esforços no compleixen amb les teves expectatives. Jo se que és difícil, però deixa de comparar-me amb el meu germà o germana.

9- No pateixis per allunyar-te de mi per un temps. ELs nens necessitem vacances dels pares, així com els pares necessiten vacances dels seus fills.

10- Donem exemples de vida espiritual, jo disfruto aprenent.

Conte: AMICS

2007-10-04T18:30:00.000+02:00

Diu una bonica llegenda àrab que dos amics viatjaven pel desert i en un determinat punt del viatje van discutir.
Un d'ells, ofès, sense res a dir, va escriure en la sorra:

AVUI, EL MEU MILLOR AMIC M'HA PEGAT UNA BOFETADA EN EL ROSTRE.

Van continuar i arribaren a un oasis on es van banyar. El que havia estat abofetejat i ofès s'ofegava a l'aigua, va ser salvat per l'amic. Al recuperar-se amb un punzon va escriure en una pedra:

AVUI, EL MEU MILLOR AMIC M'HA SALVAT LA VIDA.

Intrigat, l'amic li preguntà:
- Perque desprès d'ofendrat, vas escriure a la sorra i ara escrius en una pedra?
Somrient, l'altre amic responguè: "Quan un gran amic ens ofèn, hem d'escriure a la sorra on el vent de l'oblid i el perdó s'encarreguen d'esborrar-lo i apagar-lo; per un altra banda, quan ens passa quelcom grandiós, hem de gravar-ho a la pedra de la memòria del cor, on el vent de cap món podrà esborrar-ho".

Anònim (Àrab)

Conte: 1000 Miralls

2007-09-30T11:51:00.000+02:00

Es diu que fa temps, en un petit i llunyà poble, hi havia una casa abandonada. Cert dia, un gosset buscava refugi del sol, va aconseguir esmonyir-se per un forat d'una de les portes de la casa. El gosset va pujar lentament les velles escales de fusta. Al arribar a dalt, va trobar una porta semi-oberta; lentament va entra a l'habitació. Per sorpresa seva, es va adonar que dins de l'habitació hi havien 1.000 gossets més, observant-lo tan fixament como ell els observava. El gosset va començar a moure la cua i a aixecar les orelles mica en mica. Els 1.000 gossets van fer el mateix. Posteriorment, va somriure i bordar alegrement a un d'ells. El gosset es va quedar sorprès al veure que els 1.000 gossets també el somreien i bordaven alegrement amb ell. Quan el gosset va sortir de l'habitació va pensa per si mateix: "Quin lloc tan agradable... Vindre mes sovint a visitar-lo!

Temps després, un altre gosset va entrar al mateix lloc. Però a diferència del primer, aquest gosset al veure als altres 1.000 gossets de l'habitació es va sentir amenaçat ja que els estava veient d'una manera agressiva. Posteriorment, va començar a grunyir; òbviament, va veure com els 1.000 gossets li grunyien. Els va bordar feroçment i els altres 1.000 gossets van fer el mateix. Quan aquest gosset va sortir va pensar: "Quin lloc tan horrible aquest... Mai mes tornaré a entrar allí!

Davant d'aquella casa es trobava un vell cartell que deia:

"La casa dels 1.000 miralls"
"Tots els rostres del món son miralls"

Decideix quin rostre portes a dins i aquest serà el que mostraràs. El reflex dels teus gestos i accions és el que projectaràs als altres.

Conte: LA SOSPITA

2007-09-26T11:38:00.000+02:00

Un home va perdre la seva destral; i va sospitar del fill del seu veí. Va observar la manera de caminar del noi – exactament com un lladre. Va observar l'expressió del jove – idèntica a la d'un lladre. Va observar la seva forma de parlar – igual a la d'un lladre. En fi, tots els seus gestos i accions ho denunciaven culpable de furt.

Però més tard, va trobar la seva destral en una vall. I després, quan va tornar a veure al fill del seu veí, tots els gestos i accions del noi li semblaven molt diferents a les d'un lladre.

Lie Zi

Conte: Un científic...

2007-09-19T08:26:00.000+02:00

Un científic, que vivia preocupat amb els problemes del món, estava resolt a trobar els mitjans per a minorar-los. Passava dies en el seu laboratori a la recerca de respostes per als seus dubtes. Cert dia, el seu fill de 7 anys va invadir el seu santuari decidit a ajudar-lo a treballar. El científic, nerviós per la interrupció, li va demanar al nen que anés a jugar a altre costat. Veient que era impossible treure'l, el pare va pensar en alguna cosa que pogués donar-li amb l'objectiu de distreure la seva atenció. De cop i volta es va trobar amb una revista, on havia un mapa amb el món, just el que precisava.

Amb unes tisores va retallar el mapa en diversos trossos i juntament amb un rotllo de cinta l'hi va lliurar al seu fill dient: "com t'agraden els trencaclosques, et vaig a donar el món tot trencat perquè ho reparis sense l'ajuda de ningú".

Llavors va calcular que al petit li duria 10 dies compondre el mapa, però no va ser així. Passades algunes hores, va escoltar la veu del nen que ho cridava tranquil. "Papà, papà, ja vaig fer tot, vaig aconseguir acabar-lo."

AL principi el pare no va creure en el nen. Va pensar que seria impossible, que a la seva edat, hagi aconseguit recompondre un mapa que mai havia vist abans. Desconfiat, el científic va aixecar la vista de les seves anotacions amb la certesa que veuria el treball digne d'un nen. Per a la seva sorpresa, el mapa estava complet. Tots els trossos havien estat col·locats en els seus deguts llocs. Com era possible? Com el nen havia estat capaç?

Fill, tu no sabies com era el món, com ho has assolit?

Papà, jo no sabia com era el món, però quan vas treure el mapa de la revista per a retallar-lo, vaig veure que de l'altre costat estava la figura d'un home. Així que li vaig donar la volta els troços i vaig començar a recompondre a l'home, que sí sabia com era.

Anònim

Conte: Mai jutgis abans de temps

2007-09-15T12:54:00.000+02:00

En els dies que un gelat costava molt menys, un nen de 10 anys va entrar en un establiment i es va asseure a una taula. La cambrera va posar un got d'aigua davant d'ell.

- "Quant costa un gelat de xocolata amb ametlles?", va pregunta el nen.

- "Cinquanta centaus", va respondre la cambrera. El nen va treure la seva mà de la seva butxaca i va examinar un nombre de monedes.

- "Quant costa un gelat sol?", va tornar a preguntar.

Algunes persones estaven esperant per una taula i la cambrera ja estava una mica impacient.

- "Trenta-cinc centaus", va dir ella bruscament.

El nen va tornar a contar les monedes.

- "Vull el gelat sol", va dir el nen.

La cambrera li va portar el gelat, i va posar el compte en la taula i es va anar. El nen va acabar el gelat, va pagar en la caixa i es va anar. Quan la cambrera va tornar, ella va començar a netejar la taula i llavors li va costar empassar saliva amb el que va veure. Allí, posat ordenadamente al costat del plat buit, havia vint-i-cinc centaus... la seva propina.

Anònim

Conte: El vell, la seva dona i el lladre

2007-09-09T13:49:00.000+02:00

Hi havia una vegada un mercader molt ric i molt vell que tenia una dona jove i bella, a la qual estimava molt. Però la dona era egoista i dolenta; només s'havia casat amb ell pels seus diners, i això l'hi feia saber a tota hora: tal era el rebuig que pel pobre vell sentia. Una nit, quan estaven sopant, van escoltar un lladre en la casa, i la dona espantada, va córrer cap al seu marit i es va tirar els braços al coll, estrenyent-se contra ell. I ell va dir en el seu cor:

- Com em dóna Déu tanta ventura?

I quan va venir el lladre li va dir:

- Pren el que puguis dur i ves amb la meva benedicció, doncs a tu et dec que la meva dona m'abraci.

ALFONSO X. Calila i Digma

Conte: La memòria

2007-07-30T21:03:00.000+02:00

Un home de certa edat va anar a una clínica per curar una ferida a la ma. Tenia presa, i mentre el curava, el metge, li va pregunta què era tan urgent. El home tenia que anar a una residencia de gent gran per esmorzar amb la seva dona. Portava temps vivint en aquell lloc, tenia Alzheimer molt avançat. Mentre li acabava de curar la ferida, el doctor li va pregunta si ella s'alarmaria en cas de que ell arribes tard.

- No - responguera -. Ella no sap qui soc. Fa casi cinc anys que no hem reconeix.

- Aleshores, si ja no sap qui es vostè, per què la necessitat d'estar amb ella tots els matins?

Ell va somriure:

- Ella no sap qui soc jo, però jo encara sé molt be qui es ella.